Paviment hidràulic o terra de Nolla?
Recentment hem finalitzat la rehabilitació integral de diversos habitatges d’estil modernista ubicats en una finca règia de l’assaig dret barceloní . El més destacable d’aquesta rehabilitació és que s’han conservat els elements més característics d’aquest tipus d’habitatges com són, entre d’altres, els paviments anomenats “hidràulics” però que en aquest cas, curiosament, es tracta de mosaic tipus Nolla . Per la seva singularitat, aprofitem aquest post en què us mostrem algunes imatges dels treballs realitzats per explicar a grans trets les característiques i diferències entre ambdós tipus de paviments:
Mosaic tipus Nolla : El mosaic està confeccionat per petites peces de gres ceràmic, de 10x10cm o 5x5cm o de formes poligonals, monocromes o amb un petit dibuix. Amb elles es realitzen composicions que cobreixen tota la superfície del terra. Poden ser composicions tretes dels catàlegs de les companyies que el fabriquen o dissenys a gust del client i/o arquitecte. Es va començar a fabricar a Anglaterra a la dècada de 1850. A Espanya va ser Miguel Nolla de Reus i establert a Meliana (València) qui va fer la primera patent i va començar a fabricar-lo el 1863. No va ser l’únic, altres fabricants van ser Mosaics Piñón, també a València o Isidre Llevat de Reus; encara que Nolla va ser el més prestigiós i el que dóna nom a aquest tipus de paviment. Amb l’aparició del mosaic hidràulic el seu ús va disminuir, ja que la col·locació i el manteniment era més car que el paviment hidràulic.
Paviment Hidràulic Amb l’aparició del ciment es comencen a realitzar a partir de 1860 els paviments hidràulics, consistents, bàsicament, en una fina capa de ciment acolorit sobre una base de ciment. En peces de, principalment, 25x25cm la seva acceptació pel públic va ser immediata, eclipsant altres tipus de paviments. Hi van contribuir el baix cost econòmic i l’aposta dels primers grans fabricants, com Orsolà i Solà o Escofet, per dissenyadors i arquitectes de prestigi per a la realització dels dibuixos. Van sorgir fàbriques per tota la geografia espanyola, tot i que sens dubte la més prestigiosa de totes va ser la barcelonina Escofet, per la qualitat del ciment utilitzat i especialment per la qualitat dels seus dissenys, van treballar arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Sagnier o dibuixants com Josep Pascó o Alexandre de Riquer.
La primacia de paviment més popular va ser total fins a la dècada de 1960, moment en què van tancar gairebé totes les fàbriques. En la majoria dels casos els seus arxius es van perdre, les màquines i els motlles de realització de les rajoles es van vendre a països del nord d’Àfrica i les fàbriques es van enderrocar. Els particulars van començar a substituir-los per sòls més moderns i menys recarregats i durant les dècades de 1970 a 2000 van ser simplement material de runa. Ara han esdevingut un dels símbols del Modernisme i de Barcelona. Els panot que cobreixen les voreres de Barcelona (des del 1906) són també paviments hidràulics, però sense la capa superficial acolorida.
